La conclusió que en trec després d’haver llegit l’article del pedagog Manuel Segura és que, primer de tot, un ha de ser persona. És ha dir, pensar, tenir control de les emocions i dels valors morals.Tres eixos que sempre han d’anar junts, de difícil aplicació però no impossible.
Com tot en aquesta vida, és qüestió d’anar-ho aprenent pas a pas i, com molt bé diu ell, s’ha de fer a nivell pràctic. Nosaltres, com a mestres que estem moltes hores amb els alumnes, hem d’aprofitar totes les ocasions que se’ns presenten dia rere dia per aplicar tot aquest sentit comú que ens explica aquest pedagog.
Penso que un nen quan té un conflicte, el primer que ha de fer és poder-ne parlar amb tranquil·litat, verbalitzar l’estat emocional i buscar alternatives i solucions.
No fa gaire vaig tenir una experiència amb un nen i una nena en la qual el nen sempre està molestant, agredint i envaint l’espai de l’altra. La culminació va ser quan, aquest, li va trencar un llibre expressament. Doncs bé, després de que la nena pogués expressar-se de com havia anat tot, de com se sentia emocionalment (amb plor inclòs), va ser poder-li fer veure la part positiva de tot plegat. És veritat que aquest conflicte li va fer passar una mala estona però, també és veritat que va ser molt positiu veure que, d’aquesta experiència, en podia treure un aprenentatge de com gestionar un conflicte per a futures ocasions. Va ser molt positiu també fer-li veure, a la nena, el perquè del neguit d’aquest nen de molestar a tothom i no només a ella. Veure’l no com a botxí sinó com a víctima. Poder-lo entendre i perdonar-lo. El mateix procediment vaig aplicar amb el nen. I així, amb les dues parts presents, arribar a un acord en el qual, tots dos, en surtin beneficiats i satisfets.
Llegint l’article en el qual ens explica el mètode Kohlberg, que diu que la moral no es pot imposar sinó s’hi arriba mitjançant els dilemes, ràpidament em va venir aquest fet a la ment. Així com també, en la part final de l’entrevista, quan li pregunta com s’ensenya a dialogar, em vaig veure molt identificada, ja que, sense saber-ho, vaig aplicar els quatre passos per resoldre conflictes: diagnosticar el problema, buscar alternatives, pensar en les conseqüències i posar-se al lloc de l’altra.
Estic molt d’acord amb la seva frase final de l’entrevista, en la qual diu que educar s’ha de fer amb molt d’afecte, paciència, normes clares. I a mesura que un creix, això s’ha d’anar augmentant, sense oblidar-se del diàleg, que cada vegada ha d’anar a més.
Personalment, crec que quan els nens són petits no s’hi dedica el temps necessari, ja que no es dóna la suficient importància perquè, precisament, com que són petits no són prou importants, però, tot el temps que es deixa de banda per no dedicar-lo quan són petits, serà el que es necessitarà, multiplicat per deu mil, quan aquests són grans amb les pertinents conseqüències que això comporta, ja que els problemes deixen de ser petits per ser molt grans i, si no s’ha fet un treball previ i diari de com gestionar conflictes, de dialogar, de respecte, d’aplicació de normes, de control de les emocions, etc., no es pot pretendre que s’aprengui de cop i volta quan el nen deixa de ser nen i passa a ser un adolescent.
